ABANS PODRÍEM PASSAR PEL LOUVRE

Abans podríem passar pel Louvre fou escrita l’estiu de 1999. Aquesta obra té totes les característiques d’un petit testament literari de l’autor. Ho és pel fet de la seva anècdota i perquè representa una síntesi exemplar de les obsessions al·ludides de l’escriptor. Una peça que en el rerafons de la seva aparent senzillesa amaga una a una les claus de volta d’un dels creadors més iconoclastes i suggerents de les lletres catalanes  del segle XX. Poema-diàleg ?, ¿Prosa lírica a dues veus?. Teatre poètic del jo i del seu doble?. Tot alhora. Un cop més, la paraula és un mirall: un espai on l’ésser humà s’interroga en un mise-en-abîme sense principi ni fi. En cada batec d’aquest diàleg ressona la mateixa veu, però cada cop dita de manera distinta. Aquest és un llibre obert sense espai i sense temps.