Josep Maria Miró Rosinach (Barcelona, 1925-2007) ocupa un lloc singular en la cultura visual catalana de la segona meitat del segle XX. Format a la Llotja, a l'Escola Superior de Belles Arts, el Cercle Maillol i l'École du Musée du Louvre, Miró inicià una trajectòria marcada per la pintura, el gravat i el dibuix.

Entre els anys seixanta i vuitanta, la seva activitat com a director gràfic de la discogràfica Belter el vinculà a la cultura popular del país. En aquest moment, un regal dels fotògrafs Oriol Maspons i Julio Ubiña amb motiu del seu casament amb Josefina Magriñà -una càmera Yashica- introduí la fotografia en la seva pràctica, que progressivament es convertiria en un dels seus principals llenguatges.

Des d'aleshores, Josep M. Miró forjà una mirada atenta als processos que transformaven la societat: els canvis en el món rural, les migracions internes, la reconfiguració dels paisatges productius i l'aparició de nous estils de vida. Les seves imatges, sempre properes, sempre situades, registren i interpreten espais en mutació i construeixen un arxiu que articula memòria familiar, territorial i cultural.

Paral·lelament, la seva vocació documental es reflectí en la participació com a fotògraf en campanyes i estudis arqueològics, i en una recerca centrada en l'art medieval, la iconografia i el simbolisme, amb un interès particular per les esteles funeràries i la religiositat rural.

La Segarra i el barri del Sud-oest del Besòs ocupen un lloc central en aquest recorregut. La primera, lligada als orígens familiars, remet a una ruralitat encara tradicional; el segon, on Miró i Magriñà van viure, és l'escenari d'una ciutat sotmesa a un creixement accelerat. La relació entre tots dos àmbits permet entendre com la vivència directa i l'observació conflueixen en espais marcats per ritmes diferents, resultat de l'impacte desigual de la modernització.

Josep M. Miró desenvolupà la seva obra des de la perifèria, com un «autor de la resta», una categoria que permet fer visibles trajectòries, formes d'expressió i sensibilitats que han quedat en un segon pla en la història de l'art. Aquesta posició descentrada no remet tant a la marginalitat com a una manera de descobrir el món: una perspectiva que atén realitats poc representades i posa en qüestió els criteris que han ordenat tradicionalment tot allò que mereix ser incorporat als relats dominants. En aquest marc, la presència de Josefina Magriñà adquireix una rellevància decisiva, i configura una coautoria silenciosa però estructural que sosté bona part del seu treball.

Per tot això, l'exposició proposa restituir la figura de Josep M. Miró i, alhora, activar noves lectures a partir del seu llegat, situant la seva trajectòria en relació amb els processos socials que la travessen. No es tracta només de recuperar una obra, sinó d'examinar com les imatges que va produir permeten entendre la interdependència entre experiència personal i transformacions col·lectives. L'articulació del conjunt de materials visuals, documentals i objectuals desplaça el focus de l'autor cap als contextos, els vincles i les experiències compartides. D'aquesta manera, la mostra activa una reflexió sobre els mecanismes de selecció i transmissió cultural, i sobre com aquests continuen modelant la nostra percepció del present.

Perquè la resta mai no suma.
Multiplica.