Durant els anys 50, l’agramuntí Guillem Viladot va anar consolidant-se en el panorama cultural ponentí. Els seus articles a la premsa, on feia ressenyes sobre obres literàries i poètiques i opinava sobre art, van fer que entrés en contacte amb diferents personatges amb qui compartia sensibilitats. Entre ells un artista que havia participat de l’art avantguardista d’entreguerres i que seguia sent una guspira de contemporaneïtat entre mig de la foscor cultural que el franquisme perpetrava: l’escultor d’Os de Balaguer, Leandre Cristòfol.

La sensibilitat compartida per la terra, l’art i la cultura va unir als dos creadors en el que esdevindria una amistat de llarg recorregut. La seva complicitat acabaria estenent-se públicament a múltiples col·laboracions que van anar des de ressenyes a la premsa i textos de sales d’exposicions de Cristòfol fins a la biografia d’infància del d’Os de Balaguer que, escrita pel poeta d’Agramunt, es va publicar l’any 1964. Les col·laboracions que havien fet els dos amics en aquells anys seguien un patró força semblant: Viladot, l’escriptor, parlant de Cristòfol, l’artista. Aquesta dinàmica es va trencar el 29 de setembre del 1965 quan el llibre Cristòfol-Viladot Nou Plast Poemes es va enllestir als obradors de Miquel Pera d’Agramunt sota la direcció de l’impressor Gaspar Vicens.

Nou Plast poemes –que combina de manera visual 9 fotografies d’obres de Cristòfol (gairebé totes de la sèrie de les planimetries) i 9 poemes de la sèrie dels Ia-Urt (1960) de Viladot— esdevindria la primera edició de poesia experimental feta a l’Estat Espanyol. En els 28 fulls que la confeccionen, els dos ponentins, els amics, els companys de ruralitats, van poder trobar-se junts en un llibre que els posava als dos en un pla de considerable igualtat creativa: Cristòfol, l’artista amb les seves creacions escultòriques i Viladot, no com a escriptor ni biògraf, sinó com a poeta experimental.